Jo vaig escollir la primera estrofa del poema Bella i sola, de Joan Oliver.
És una rosa bella i sola,
Desolada, en aquest jardí
on l'abella no brunz ni vola
l'ocell, on la gespa es marcí.
No la consola ser corol·la
ni sentir-se tan de setí.
Només la força la consola
i saber-se somni de mi.
Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?
Calenta, desprès ben freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.
T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang-i la mel- als llavis.
É
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada